Quan el 2007 va esclatar la guerra del narcotràfic a Mèxic vaig trigar un temps a sacsejar-me la sorpresa i la tristesa i llavors vaig començar a entendre que l’única cosa que podíem fer per comprendre que estàvem vivint i provar d’evitar-ho era confiar les unes en els altres. Ho vaig aprendre, enlluernada, de les víctimes. Des d’aleshores treballo per trobar un sistema efectiu que ens permeti aprendre el que generosament saben i volen que sabem; però també per tal de protegir-se, defensar els seus drets i exigir dignitat. Perquè crec, com deia Theodor W. Adorno, que la filosofia ens ha de servir per anar a comprar el pa. Que aplicat al Col·lectiu Fu seria com dir que el pensament literari és una eina útil que utilitzem poc i sovint ens sembla excessivament abstracta i llunyana. O ni tan sols ens sembla una eina. Però en realitat és una poderosa manera de mirar que ens permet veure en els demés allò extraordinari que els fa únic i trobar-nos, pensar en d’altres maneres d’entendre’ns i construir junts, juntes, un món millor.